Policia Local

639793035

 

Projecte Jove

Bústia de suggeriments del futur projecte per als joves a les Escoles de Baix.

projectejove@alcarras.cat 

Història

La població actual és d'origen islàmic, però no apareix documentada històricament fins al segle XII. En l'Ordinatio del bisbat de Lleida del 1168 apareix com a Alcarraz, igual com en altres documents, referit al castell sarraí i a l'església. Segons Zurita, Ermengol VI d'Urgell conquerí en 1147-48 Alcarràs, Alguaire i Aitona (mentre Ramon Berenguer era a Almeria) i el conqueridor és anomenat pel pare Finestres (1752) Guillem d'Alcarràs, fill de Guerau de Jorba, senyor de Montmeneu, Òdena i Rubinat i parent dels comtes de Barcelona. Aquest cognom, adoptat després de la conquesta, hauria estat mantingut pels seus descendents, molt vinculats als hospitalers i als templers (Bernat d'Alcarràs era preceptor de l'orde hospitaler a Barcelona el 1208).

 

 

Gerra. Segle XV. Vallmanya.

El 1179 Alfons I donà a Gombau de Ribelles (repoblador de Rufea) les almúnies daAlmussara i Granyanella, o Graminella (avui partides del terme), juntament amb el castell d'Alcarràs, el qual cedí al bisbe de Lleida el terç de les rendes que en rebia. Posseïa també béns i honors al terme Pere de Montoliu, un altre repoblador, que cedí també a l'Església. Però el principal beneficiari fou Guerau de Jorba, que aconseguí d'Alfons I de reunir la senyoria d'Alcarràs amb les de Vallmanya, Montagut i Raimat, que ja tenia; testà el 1184 a favor del seu fill Guillem (la senyoria era simple, amb la jurisdicció civil i criminal del sobirà), però Raimat passà aviat a la Pia Almoina de Lleida.Ja s'ha dit que els Jorba es cognomenaren Alcarràs, i Geralda d'Alcarràs, filla de Guillem i muller del vescomte Guillem (I) de Cardona, aportà Alcarràs a la casa de Cardona; llur fill Guillem, mestre del Temple i senyor, entre d'altres senyories, d'Alcarràs, Maldà i Maldanell, vengué el 1249, amb autorització de Jaume I, el lloc i castell d'Alcarràs, amb Montagut, al ciutadà de Lleida Tomàs de Santcliment, llinatge descendent d'un repoblador del Solsonès.

 

 

Guillem de Cardona ven a Tomàs de Santcliment els castells i llocs d'Alcarràs i Montagut, entre d'altres.

 

 El 1312 Jaume II concedí a Nicolau de Santcliment el mer i mixt imperi sobre aquest feu, que el 1315 heretà el seu fill Bernat. Mentrestant, els sarraïns d'Alcarràs continuaven pagant delmes al bisbe i al comte d'Urgell (pel tractat del 1191) i drets al senyor jurisdiccional. La família dels Santcliment foren membres destacats de la paeria de Lleida tot al llarg del segle XIV i adquiriren la senyoria de Sarroca i Llardecans, i també la Granadella.Els Santcliment tingueren problemes amb la paeria de Lleida per la séquia d'Alcarràs (documentada des del 1191, que naixia a les Pardinyes Baixes, de Lleida, i arribava al terme d'Alcarràs), la qual fou inutilitzada el 1494 en fer-se la primitiva Banqueta de Lleida. Més greus foren les qüestions que sorgiren amb la canònica lleidatana per les anomenades “terres dels Santcliment”, terres situades entre Montagut i Vallmanya cedides el 1370 a la seu i al capítol lleidatà per Francesc de Santcliment, cessió que els seus descendents no volgueren reconèixer i que motivà una veritable guerra fins que el 1432 uns assassins a sou mataren l'ardiaca major Berenguer de Barutell. Malgrat una concòrdia entre el capítol i la paeria del 1452, els germans Bernat i Joan Santcliment no cediren, motiu pel qual foren excomunicats i hagueren de demanar perdó (el bisbe Cerdà aixecà l'interdicte el 1455).El castell d'Alcarràs tingué un destacat paper estratègic en la guerra contra Joan II; aleshores, Bernat de Santcliment, de la Prohomenia de Guerra de la Paeria, fidel a la Generalitat, féu augmentar la força dels castells de Montagut i Alcarràs per assegurar la resistència de la ciutat (1464), i el castell es mantingué fins passat el 6 de juliol, quan es rendí Lleida (Bernat fou un dels cavallers que pactaren la capitulació al campament reial). El 1478 el senyor d'Alcarràs, Francesc de Santcliment, en mala situació econòmica, hagué de posar els seus castells i llocs en mans dels creditors. La crisi sembla que es resolgué amb el matrimoni de Joan, fill de l'anterior, amb una filla d'Antoni de Prunera, creditor dels Santcliment; llurs hereus es cognomenaren Santcliment de Prunera. Al llarg del segle XVI el llinatge continuà poderós a Lleida (membres de la confraria de cavallers de Sant Jordi, paers en cap de Lleida), quan prengué un gran increment la devoció al Sant Crist del Claustre de la seu de Lleida, venerat a la capella dels Santcliment (fundada el 1364).Tant el fogatjament del 1553 com la relació del viatger J.B. Lavanha (1585) donen 80 cases a Alcarràs, decadència demogràfica que s'havia d'accentuar amb l'expulsió dels moriscs el 1610. Diego Fernández Heredia i Santcliment acompanyà Felip II de Castella el 1585 per terres segrianenques i el cronista Enrique Cock dóna una pintoresca visió d'aquest senyor i del poble: “Es Alcaraz villeta de 80 vecinos y es de un caballero de Barcelona que paresce tener más villanía que nobleza llamado fullano de Sant Clement. Tiene pleito con sus vasallos sobre el derecho de la carnicería y otras cosas de la república, que esto es muy común entre los caballeros desta tierra, que en habiendo la lana procuran también de llevar el pellejo del ganado, y dan muchas veces ocasión que sus vasallos, puestos en mucha pobreza, se aparejen por saltear en los caminos, y desto sale que hay tantos bandoleros en estos reinos, que se juntan y llevan los dineros que pueden. Tiene este caballero, o por mejor decir villano, un castillo que ya se quiere cuasi caer, al poniente del pueblo, donde de ordinario se detiene.

 

 

Un comerç a la Plaça de l'Església. 1910.

Els seus successors s'emparentaren amb famílies castellanes i deixaren fins i tot de residir a Barcelona. La població tornà a sofrir les conseqüències de la guerra dels Segadors i els francesos del governador de M. de Rogles ocuparen el castell (1642), on posaren una guarnició, i després el castell restà definitivament inhabilitat, com ho confirma el marquès Filipo de Corsini, que acompanyava Cosme de Mèdici el 1668, quan diu que es trobaren una població molt arruïnada anomenada Alcarràs, del marquès ”di Lafuente” (els successors dels Fernández d'Heredia eren comtes de Fuentes), on a penes es veien les restes d'un petit castell. Per herència dels tan esmentats Heredia el domini del lloc passà als ducs de Solferino a l'inici del segle XVIII, els quals el mantingueren fins a l'abolició de les senyories.Alcarràs també patí la guerra de Successió, però el 1721 se n'havia refet en part i constituïa ajuntament (des del 1500 havia funcionat un petit consell municipal amb tres jurats o paers). El segle XVIII, coicidint amb un notable increment demogràfic, s'edificà la gran església i el nucli s'estengué al llarg de la carretera de Madrid (1777) per l'actual Raval de Lleida.En la guerra del Francès els veïns d'Alcarràs es constituïren en sometent i lluitaren sota les ordres del coronel Baget a la serra d'Alcubierre i al Bruc. L'exèrcit francès ocupà el poble el 1810, amb vista a la presa de Lleida. La població allotjà destacaments liberals en la primera i tercera guerra Carlina. Madoz, a mitjan segle XIX, parla encara d'algunes torres de l'antic castell, que fou enderrocat a la fi del mateix segle. El 1840, ja amb ajuntament constitucional, es crearen les escoles i en 1828-1900 hom explotà el balneari d'Alcarràs, d'aigües clorurades sòdiques ferruginoses, bones per a les malalties de la pell. Aparegueren també noves indústries (farina, sulfurs, aiguardent etc.).

 

(Font: Enciclopèdia Catalana/Història d'Alcarràs)